Història
Quan l’any 2000 es va fundar el Centre d’Art d’Època Moderna (CAEM), la idea d’oferir un servei d’expertise o connoisseurship d’obres d’art a la Universitat de Lleida resultava força singular, atesa l’escassetat de serveis similars oberts al col·leccionisme particular des de l’àmbit acadèmic.
Avui es pot afirmar que la idea va ser visionària i que la seva naturalesa universitària ha estat clau per créixer de la mà de la investigació i de la docència, sense romandre aliena a les forces vives del mercat de l’art.
Així, en una hibridació poc comuna, el CAEM ha configurat un protocol tècnic prou eficient com per cobrir les exigències dels col·leccionistes, alhora que ha contribuït a la formació de nous professionals a través d’un Màster homologat en Peritatge, Avaluació i Anàlisi d’Obres d’Art (2015-2020), contribuint a l’avenç del coneixement sobre la materialitat del patrimoni artístic.
La gran quantitat d’estudis realitzats, alguns dels quals han derivat en rigoroses atribucions a Greco, Zurbarán, Goya o Sorolla al llarg d’aquests anys, són el millor aval del centre.
El tipus d’estudi que es realitza al CAEM, tal com es va definir des dels seus inicis, continua plenament vigent malgrat la seva evolució constant. Es fonamenta en l’observació profunda i in situ de la peça. Una observació directa i propera de la pintura com a objecte físic i material, durant la qual es documenten totes les característiques visibles i s’exploren aquelles que encara no són directament visibles per a l’ull humà, resulta també indicativa tant de l’estil i de la metodologia del creador com de les circumstàncies en què l’obra va ser creada i de les seves transformacions al llarg del temps.
L’aposta per tècniques no invasives, quan la fotografia digital començava a expandir-se en el món de l’art també a través de sistemes de captació de la imatge sota rangs de l’espectre distints al visible – RX, UV i especialment l’ANAR–, així com l’observació dels seus efectes sobre materials pictòrics no sols per reflexió sinó també per transmissió, ha conduït a un creixent desplegament de possibilitats d’aproximació a la història material de l’obra. En aquest desenvolupament científic ha estat clau la participació d’investigadors formats no sols en disciplines humanístiques, sinó també en laboratoris de Conservació i Restauració o en els cavallets de Belles Arts, conformant-se un trípode interdisciplinari sense el qual seria impossible interpretar les creixents dades tècniques i, sobretot, dotar-los de sentit historicoartístic.